Autor

“Aquesta història que comença és anòdina i és immensa, i és un cas com un cabàs.”

Vaig néixer el vint de juliol de l’any mil nou-cents cinquanta-quatre al Poblenou de Barcelona, però els meus primers records són de Gavà. Vivíem al camp, als afores del poble, a l’altra banda de les vies del tren. Recordo els mosquits, enormes; i pous d’aigua, i recs, i arbres fruiters que feien unes varietats de fruites que avui són molt difícils de trobar; i misses en llatí, i més d’un clatellot, a col·legi; i algunes batusses entre bandes rivals; i tebeos del Capitán Trueno; i recordo sobretot les màquines de tren, negres, que cremaven carbó.
Dels nou als catorze anys vaig estar intern a la Salle Bonanova; i d’aquell període també en tinc molts records, però no són gaire divertits. Un resultat d’aquelles experiències d’internat és la meva fòbia pels uniformes i les bates, i per la segregació per sexes. Quan vaig anar a l’Institut Menéndez y Pelayo a fer el batxillerat superior, la meva vida va millorar notablement.
En acabar el COU no sabia què fer, i vaig passar alguns anys viatjant una mica i sense fer gran cosa. Va ser en llegir un article que parlava del matemàtic Cantor i els seus estudis sobre l’infinit, i també en llegir les narracions El Aleph, de Borges, que em vaig interessar per les matemàtiques, carrera que vaig estudiar a la Universitat Central de Barcelona. També vaig estudiar tres anys d’Art Dramàtic a La Casona, amb en Fernando Grifell. Em resultava bastant difícil compaginar el teatre i les matemàtiques: recordo que em llevava molt d’hora per preparar alguna exposició oral que tenia aquell mateix dia —“extensions de Galois”, “el teorema de Riemann-Roch”, “topologies de Zarinski”—, però encara estava excitadíssim per alguna improvisació feta el dia abans. M’adormia a les tres, em llevava a les quatre.
L’any mil nou-cents vuitanta-quatre vaig entrar a l’ensenyament públic. Vivia a Banyoles i cada dia anava a donar una volta per l’estany. L’estany de Banyoles sempre és diferent, instant a instant; i té la superfície d’una textura gairebé sòlida que sembla que es pugui tallar amb un ganivet. Em fascinava tant que no podia deixar d’anar-hi, hi anava cada dia. Llavors va ocórrer un fet extraordinari: em vaig posar a escriure. Jo que mai no havia escrit res, em vaig trobar sobtadament escrivint poesia, i després poesia i prosa, fins avui mateix, fins ara. Sempre he pensat que l’estany em va influir.